L’altre dia vaig llegir que els mosquits cada vegada són més perillosos i abundants a Catalunya. Per sort, parlaven dels insectes perquè si han de ser aquests de la cooperativa potser sí que estem fotuts de debò.
El butlletí d’hivern arriba cabalós com el Riu Fluvià, el nou actiu de la cooperativa a través del qual s’emmirallen per presentar-se al programa Primer. L’economia va baldada pels mosquits i, com més romàntic sembla des de fora, més podrit està de cares endins. L’únic projecte propi que els funciona -La Mosquitera- és deficitari i, lluny d’enganyar a Hipra i a Moritz, depèn exclusivament dels diners de les subvencions. Ara sembla que inventar-se una mosquitera pel juliol serà la salvació. No sé qui porta els números, però espero que la gestoria els continuï cobrant la mateixa misèria de sempre. Ah! I ja que hi som es busca gestoria gratis per La Grinxola. Amb una mica de sort, si es presenten a aquesta subvenció del SOC -aparentment per innovació tecnològica; millor no pregunteu- podran estrenar la portada per projectes; diuen les males veus de la Federació que anaven per la vida amb quatre papers escrits amb títols subratllats en vermell per presentar-se a subvencions. Per sort, com que la FCTC és una casa de barrets tot és acceptable quan et necessiten.
En la carrera de fons per fer diners amb La Mosquitera, a costa de persones emergents que intenten ser artistes avui en dia a Catalunya -digueu-me que us sona igual de surrealista que a mi- han posat la directa cap a un nou públic: persones amb neurodivergència, que dirien les empreses que els custodien. Han sortit fundacions de sota les pedres quan han sabut que feien tallers gratuïts al Servei Estació; llàstima que encara no hem pogut accedir a les factures d’aquest negoci sospitós. Ah no, que ni ells saben si s’ha cobrat. Tampoc hi falten, d’altra banda, les promeses econòmiques dels padrins de la Diputació, que resulten tenir sobres de 20.000 € esperant que altres ajuntaments també es creguin la mateixa homilia de La Mosquitera. Dit d’una altra manera: donar diners a dit.
Però bé, parlant de caure baix, semblava que les baixes laborals eren un dels avantatges de ser cooperativa. Et pagaran el que calgui, però, si us plau, no deixis de treballar. Però bé, de treballar en condicions il·legals en saben prou, per això s’inventen el dinar de la Xarxa Crisàlide: el nou camp de concentració del tercer sector. L’hummus i els crudités són les noves delicatessen per donar-te les gràcies per treballar gratis. Ni amb la panxa plena marxen les voluntàries… I mira que no era el dia de sants innocents, que aquí sembla que és cada dia de l’any!
Per si les coses no rutllen cada mosquit es busca les garrofes en altres projectes. De fet, l’Edi tenia tantes ganes de fer quines que ha tornat a ASEM. Algú m’explica la relació entre ell i l’associació? Això sí, van haver de llogar els altaveus perquè sembla que encara no funcionen. En Miqui els està acabant de reparar ara demà.
Amb tot això, ens queda un butlletí amb una sessió d’intrusisme laboral a l’SMO, a l’esquena de la feina d’en Sisu i amb un aforament limitadet. Per sort, la Berta va poder fer la seva sessió de comunicació -per primer any pagada- i així no només treballa pel Servei Estació. Per si això era poc, les portes giratòries de la UdG tornen a girar en favor dels mosquits; aquesta vegada per dir-li a estudiants que a part de pagar per estudiar són responsables del bon funcionament dels graus. I, per acabar, la darrera jugada mestrívola dels mosquits es tracta d’impartir tallers d’economia social a escoles de primària, que per això són una cooperativa. Això sí, tallers sobre residus electrònics, la nova moda per no acabar de destruir el sud global del món. Un cop acabats els tallers, cadascú a casa seva, amb els seus dispositius electrònics i un viatge en cotxe per a cada desplaçament a la feina.
