Aquests mesos, haig de reconèixer, m’ha fet por escriure tot el que m’ha arribat dels mosquits. El que fins ara era pur divertimento ha esdevingut un risc que no sé si vull córrer. Em fa por que em truquin amenaçant-me com fan amb alguns regidors.

Me la jugaré una vegada més, a veure què passa! Suposo que no estaran tant per mi, ja que deuen estar solidaritzant-se amb el poble palestí; això sí, potser no s’adhereixen a la vaga general perquè hi ha molta feina a fer. Feines com les que fan per a la promoció de la salut amb professionals sanitaris que fumen; o eliminar les deixalles digitals que ha deixat Emprengi i el seu nen africà com a exemple del que no pot fer tothom. És clar que el projecte s’autogestionava des de la residència de gent gran, però entre això i la nominativa deixareu que em qüestioni els vostres valors. On ha quedat allò de la concurrència pública? Ah sí! Deu haver quedat entre els despatxos de l’Àrea de Cultura; m’agradaria veure què hi havia al sobre amb el que vau sortir sota el braç. Ara ja us podreu guardar les bombes, companys, que la pirotècnia no entra en el pressupost de cultura.

Mentre alguns es manifesten per Palestina el dia de la Fira La Mosquitera, discuteixen si comprar envasos de plàstic o de vidre. Això sí, espai per a empreses privades a la plaça que no en falti; encara que alguns dels establiments com el Servei Estació troben a faltar gent pels tallers i uns vals de descompte que no es van acabar sortejant mai.

Últimament em consta que han assistit a força reunions, han entrat moltes instàncies públiques, s’han fet canvis en les nòmines i fins i tot algú de l’equip ha realitzat compres d’habitatge en propietat. Algú potser preguntarà: és broma, oi?; però no, no és broma! Aquella fam d’activisme i coherència no és tan sols una quimera, sinó que ha estat sempre un esquer per tècnics de l’administració pública que valoren els seus projectes, per gent amb cadira de rodes que no pot ballar sardanes… I encara els sentirem dir que vivim per treballar!

Sort que aquest any la policia ha escoltat les queixes veïnals de la forta música durant La Fira La Mosquitera i, com a mínim, van anar-hi a demanar explicacions. Resulta que la mateixa nit de la Fira es va acabar realitzant control d’alcohol i drogues. Suposo que hi devia haver un error de comunicació entre l’Ajuntament i les forces d’autoritat.

Però bé, continuaran ballant sardanes i recollint les birres pels marges de la plaça. Els mosquits acaben agraint a tothom que va venir a la Fira i, especialment, a en Pere per baixar en David de l’escenari. Una Fira on més d’un es va cremar per la indiscreció solar que estrenyia a primera hora de la tarda.

Mentre els mosquits s’adormien al Fòrum del cooperativisme, arrenca la quarta edició de La Mosquitera amb més marxandatge que artistes, que acaben fent de voluntàries a canvi d’algunes consumicions. Amb aquestes condicions econòmiques els va arribar per llogar uns walki talkis i amb la resta de diners segur que se celebra algun sopar de socis. Que per sort deurien ser pocs, amb la cervesa a 4 € si no portaves el got de casa i amb música emergent que un mes abans encara no apareixia ni al programa de la Fira.

Però bé, si no torno a escriure més diaris és perquè m’ha passat alguna cosa. Busqueu-me per Fornells, on els mosquits amaguen les seves entranyes o a la cuina ruïnosa que els han deixat d’estranquis a la Casa de Cultura. Tants mosquits amb vols erràtics, que aquest diari potser l’hauria d’haver anomenat cròniques mosquiteres…