[et_pb_section fb_built=»1″ _builder_version=»4.17.4″ global_colors_info=»{}»][et_pb_row _builder_version=»4.16″ background_size=»initial» background_position=»top_left» background_repeat=»repeat» global_colors_info=»{}»][et_pb_column type=»4_4″ _builder_version=»4.16″ custom_padding=»|||» global_colors_info=»{}» custom_padding__hover=»|||»][et_pb_text _builder_version=»4.17.4″ background_size=»initial» background_position=»top_left» background_repeat=»repeat» global_colors_info=»{}»]
Ningú esperava que aquesta edició sortís amb l’inici de l’estació anual. Un butlletí més que ens arriba tard i potser hauria estat millor passar directament a la tirada de l’hivern. Si, al cap i a la fi, només se’l llegeix el tècnic de joventut de la diputació…
Benvingudes al multivers d’aquest negoci, allà on tot té sentit, encara que sembli rocambolesc. El diari de la Grinxola és la cara oculta, les clavegueres que conviuen en paral·lel amb l’aparent vida dels mosquits. I com totes les paral·leles es troben a l’infinit. Bé, no totes, perquè es veu que algunes es toquen en la traçabilitat dels diners públics.
Sort en tenim, de fet, que no rebin tot els diners públics que demana la cooperativa perquè la despesa d’aquesta Fira no és allò que se’n diu austera. M’imagino en Miquel i l’Edi fent números de la caixa del bar amb ulls del dòlar fins que recorden que no són ingressos nets i s’ha de pagar a tothom. Bé, a tothom no. A les voluntàries se’ls convida a quatre refrigeris, crema solar i santes pasqües que no son sense ànim de lucre per anar-vos lucrant. Això sí, les factures de dinars, escales del Leroy i garlandes per particulars no quadren a la tresoreria. De fet, no és per menys que el butlletí comenci parlant de la Fira, que per atzar absorbeix la majoria dels diners que reben de subvencions. No ho negarem, hi havia gent durant tota la tarda, però es comenta que a la nit la gent preguntava “què és la mosquitera? Això no és la festa del barri?” mentre ballava al ritme d’uns músics amb una agenda atapeïda que els impedia arribar a l’hora de les proves de so.
Del que no parlen al butlletí és dels protocols a la presentació oficial de la Fira. Podria ser un acudit, però no! A les 18:45 h van reunir a l’escenari 4 ponents: curiosament 3 d’elles dones i amb categoria de tècniques, mentre que l’únic polític era un home convidat pel suposat Espai Mosquit. Per sort, el protocol d’actuació de la Diputació va evitar que s’eixamplés l’estadística home-dona i polític-tècnic amb l’absència del Diputat de Cultura que devia estar comptant la seva discreta nòmina que ascendeix a 72.000 € a l’any. Mosquits, ja li podríeu haver deixat les calculadores que teníeu al bar així hagués vingut. L’any que ve, en comptes de comprar calculadores potser millor comprar un bon mesurador de decibels. Per no parlar de la llarga espera per aconseguir una cervesa. Es veu que els diners s’havien de canviar per mosquits a una mena de taquilla estranyament denominada guingueta, que segons la seva descripció en fonts fiables s’apropa més a la idea de xiringito de platja. Por qué será? Por qué será?…
Però bé, el butlletí continua amb actuacions dignes de revisió passant pel pati de ripoll on en Miquel es va fer amb el servei d’Educacció per no deixar caure les llamineres oportunitats d’entitats amigues del sector de l’economia (social i solidària segur que també, però no com expliquen els mosquits al seu web). Aquests mateixos passos els van portar per la localitat de Mieres, on feia temps que preferien no passar-hi per evitar malentesos.
Michelle, Víctor, no us conec i ja em sap greu que us hagin ensarronat per formar part d’aquest circ, d’aquest projecte que s’assembla més als principis de Hollywood i aquella pel·lícula de Babylon que ben segur despertaria idees per les pròximes produccions del Festival Z, on els mosquits en són mentors. Ah i que ningú es posi les mans al cap quan parlem d’intrusisme laboral. O és que algú dubtava que ells també fan teatre?
[/et_pb_text][/et_pb_column][/et_pb_row][/et_pb_section]
